El tresorer de PROiNFANTS, Joan Múria, visita els projectes de Mumbai

Taller de tall i confecció per a adolescents de l'slum de Dindoshi.

Aquest estiu he tornat a Mumbai. Ja he perdut el compte de les vegades que hi he estat, formalment aquest és el quart viatge, però a dins meu sovint és com si no n’hagués marxat mai.

Vaig escriure “Passeig Indi” https://passeigindi.wordpress.com/ per primer cop el 2012, quan tot era sorpresa i aprenentatge ràpid, quan cada olor, cada so i cada somriure s’imprimia com una revelació. Ara torno amb la maduresa de la repetició, i alhora amb la consciència que cada any és diferent, cada context es transforma i cada persona creix.

La dimensió humana d’aquest viatge ha tornat a ser el centre. Hem compartit moments amb infants i joves del projecte de rehabilitació de nens i nenes discapacitats físics i psíquics dels slums d’Andheri East, amb la contrapart Cheshire Home. Hem pogut veure noves fites assolides, teràpies que ja alcen resultats, i progressos petits però tangibles. Aquest és el tipus de canvi que només existeix quan hi ha continuïtat, professionalitat i dedicació sostinguda. Cada vegada que hi torno reforço un convenciment profund: PROiNFANTS aporta valor, és útil i és imprescindible en contextos com el de Mumbai. Les contraparts i famílies ens ho repeteixen: “el fet que hi siguem, que hi insistim i que hi tornem, importa.”

També hem compartit temps amb nens i nenes del projecte de suport integral a fills i filles de mares solteres o vídues. Aquí, el creixement és visible: evolució escolar, millora en autonomia, més autoestima, més capacitat de visualitzar futur. Quan les mares em parlen, la paraula que més apareix és “dignitat”. Aquest és un impacte que no es pot mesurar només amb un Excel i estadístiques: és profundament transformador.

Projecte de recolçament integral a fills i filles de mares solteres o vídues.

I finalment, hem retrobat els amics de Dilkush: nois amb qui porto més de deu anys compartint vincles. Ara molts són adults, alguns treballen, altres no, alguns han trobat parella, d’altres busquen noves rutes per encaminar-se. Amb ells ja no parlo només de projectes, sinó de vida, de decisions, de dubtes, de com es poden construir futures identitats adultes en un país que canvia a una velocitat vertiginosa.

Residència permanent per a nens orfes a l’àrea de Gorai.

Perquè aquesta és l’altra cara de la meva experiència: la del país. La brutal expansió econòmica de l’Índia és palpable, sobretot a Mumbai. Grues, obres, nous gratacels i autopistes, trànsit encara més dens, i una classe mitjana que s’expandeix. Però sempre amb aquella dualitat feroç: l’opulència i la precarietat barrejades en la mateixa escena, sovint separades només per una paret.

I cada cop que torno, em trobo fent-me les mateixes preguntes: què vol dir progrés? Com mesurem realment el creixement? Com es pot evitar que un model de desenvolupament brutal acabi deixant enrere exactament aquells que més el necessiten?

Al final, la raó per la qual torno no és només per veure projectes que funcionen o per recopilar dades o per reduir-hi distància analítica. Torno perquè a Mumbai he après que el canvi real passa per relacions humanes. Perquè cada cop que penso que vinc a acompanyar, descobreixo que també vinc a aprendre i a ser acompanyat.

I crec que aquest és potser el millor resum d’aquesta experiència: tornar a Mumbai és tornar a posar-me en un espai on el sentit de la vida i el sentit de fer la nostra feina a PROiNFANTS es fa més clar, més concret i més humà.