L’Índia té diverses destinacions de peregrinació, però la de les vídues és al nord, a Vrindaban. Sabem de Vrindavan que és un dels indrets on la veneració a la deïtat Krishna està més arrelada, però es desconeixen els motius exactes del camí de les vídues en aquesta direcció*. Sí que les identifiquem clarament a elles. Amb el cap cot, sovint rapat i cobert amb un mocador blanc (identificatiu del dol a l’Índia) recorren milers de quilòmetres per arribar fins a aquest punt del districte de Mathurá, a l’estat d’Uttar Pradesh. L’objectiu és aconseguir el moksha, l’alliberament espiritual.
Fotografia: Sara Barrera
Després de la mort dels seus marits, han estat rebutjades pels seus familiars i s’han vist alienades i desposseïdes de tots els seus drets individuals. Se les ha culpat d’aquesta mort, i d’ara en endavant seran considerades les portadores perpètues de la malastrugança i la maledicció.
Rebran doncs una doble discriminació: per ser dones i per ser vídues. Segons el codi de Manu, considerat una de les escriptures sagrades més antigues, la dona “no serà mai independent”, i la vídua, en aquest cas “haurà de patir molt abans de morir; haurà de ser pura en cos, pensament i ànima”.
Les escriptures ofereixen tres alternatives per a les vídues: “casar-se amb el germà més jove del difunt marit, cremar-se amb el cadàver, o portar una vida d’abnegació”.
D’ençà que el govern britànic prohibís el Sati (la crema voluntària de la dona a la pira del marit) l’any 1829, aquesta pràctica ja no és tan freqüent, però tot i així, en vida sentiran el pes del rebuig i la condemna fins al final dels seus dies.
Actualment omplen els carrers de Vrindaban (es calcula que constitueixen entre un terç i un quart de la població, de 60.000 habitants) i han canviat el bindi (l’element decoratiu de color vermell que es col·loquen al centre del front) per la marca de les cendres del marit. Mai més podran portar joies, mai més assistiran a un acte festiu. Hauran mort socialment.
Més informació al video:
ONU- Viudas de la Índia, la pira o el Olvido
Fotografia: Sara Barrera
En aquesta comunitat patriarcal en què es defineix al sexe femení en base a la relació amb el marit, en el moment en què ell deixi d’existir, ella també ho farà. Les vídues, que sumen uns 40 milions a tot el país, pidolen i malviuen durant la resta dels seus dies.
El més paradoxal és que les lleis índies estableixen que les vídues haurien de rebre una prestació d’aproximadament 400 rupies mensuals (uns 6’30 euros), fet que sovint elles desconeixen. De fet, la majoria (aproximadament el 95%), ignorants en matèria de drets i en molts casos analfabetes, no l’arribaran a cobrar mai. A més, tot i que després de la mort del marit tindran tots els drets sobre les seves possessions, moltes d’elles no s’atreviran a reclamar-los.
Fotografia: Sara Barrera
Les coses comencen a canviar, però cal encara molta educació i moltes generacions perquè els resultats comencin a fer-se palpables. En aquest sentit, des d’Aasara s’està treballant, gràcies a la contrapart Ashadeep, en l’atenció preferent de gènere, a través del projecte d’acollida integral a un grup de fills i, majoritàriament, filles de mares solteres o vídues als barris de Mumbai. Aquest projecte acull, vesteix, alimenta i finança l’educació dels seus fills i filles, de manera que les mares poden contribuir, mitjançant la seva dedicació laboral, al manteniment de la seva llar. És un projecte que porta la menció “In memoriam Maria Lluïsa Farré”. “…com homenatge a la col·laboradora pòstuma d’Aasara, que era particularment sensible envers les injustícies patides per les dones desemparades.”
Laura Pardo
Periodista-Màster en RRII, Seguretat i desenvolupament.
*Sembla ser, però, que segons la mitologia hindú, el Déu de color blau Krishna va passar part de la seva joventut a Vrindaban, lloc sagrat per arribar a la salvació.
