Blog PROiNFANTS

L’Índia té diverses destinacions de peregrinació, però la de les vídues és al nord, a Vrindaban. Sabem de Vrindavan que és un dels indrets on la veneració a la deïtat Krishna està més arrelada, però es desconeixen els motius exactes del camí de les vídues en aquesta direcció*. Sí que les identifiquem clarament a elles. Amb el cap cot, sovint rapat i cobert amb un mocador blanc (identificatiu del dol a l’Índia) recorren milers de quilòmetres per  arribar fins a aquest punt del districte de Mathurá, a l’estat d’Uttar Pradesh. L’objectiu és aconseguir el moksha, l’alliberament espiritual.

Fotografia: Sara Barrera

Després de la mort dels seus marits, han estat rebutjades pels seus familiars i s’han vist alienades i desposseïdes de tots els seus drets individuals. Se les ha culpat d’aquesta mort, i d’ara en endavant seran considerades les portadores perpètues de la malastrugança i la maledicció.

Rebran doncs una doble discriminació: per ser dones i per ser vídues. Segons el codi de Manu, considerat una de les escriptures sagrades més antigues, la dona “no serà mai independent”, i la vídua, en aquest cas “haurà de patir molt abans de morir; haurà de ser pura en cos, pensament i ànima”.

Les escriptures ofereixen tres alternatives per a les vídues: “casar-se amb el germà més jove del difunt marit, cremar-se amb el cadàver, o portar una vida d’abnegació”.

D’ençà que el govern britànic prohibís el Sati (la crema voluntària de la dona a la pira del marit) l’any 1829, aquesta pràctica ja no és tan freqüent, però tot i així, en vida sentiran el pes del rebuig i la condemna fins al final dels seus dies.

Actualment omplen els carrers de Vrindaban (es calcula que constitueixen entre un terç i un quart de la població, de 60.000 habitants) i han canviat el bindi (l’element decoratiu de color vermell que es col·loquen al centre del front) per la marca de les cendres del marit. Mai més podran portar joies, mai més assistiran a un acte festiu. Hauran mort socialment.

Més informació al video:

ONU- Viudas de la Índia, la pira o el Olvido

Fotografia: Sara Barrera

En aquesta comunitat patriarcal en què es defineix al sexe femení en base a la relació amb el marit, en el moment en què ell deixi d’existir, ella també ho farà. Les vídues, que sumen uns 40 milions a tot el país, pidolen i malviuen durant la resta dels seus dies.

El més paradoxal és que les lleis índies estableixen que les vídues haurien de rebre una prestació d’aproximadament 400 rupies mensuals (uns 6’30 euros), fet que sovint elles desconeixen. De fet, la majoria (aproximadament el 95%), ignorants en matèria de drets i en molts casos analfabetes, no l’arribaran a cobrar mai. A més, tot i que després de la mort del marit tindran tots els drets sobre les seves possessions, moltes d’elles no s’atreviran a reclamar-los.

Fotografia: Sara Barrera

Les coses comencen a canviar, però cal encara molta educació i moltes generacions perquè els resultats comencin a fer-se palpables. En aquest sentit, des d’Aasara s’està treballant, gràcies a la contrapart Ashadeep, en l’atenció preferent de gènere, a través del projecte d’acollida integral a un grup de fills i, majoritàriament, filles de mares solteres o vídues als barris de Mumbai. Aquest projecte acull, vesteix, alimenta i finança l’educació dels seus fills i filles, de manera que les mares poden contribuir, mitjançant la seva dedicació laboral, al manteniment de la seva llar. És un projecte que porta la menció “In memoriam Maria Lluïsa Farré”. “…com homenatge a la col·laboradora pòstuma  d’Aasara, que era particularment sensible envers les injustícies patides per les dones desemparades.”

Laura Pardo

Periodista-Màster en RRII, Seguretat i desenvolupament.

*Sembla ser, però, que segons la mitologia hindú, el Déu de color blau Krishna va passar part de la seva joventut a Vrindaban, lloc sagrat per arribar a la salvació.

Toño Armengod, director del documental “Aasara 10 años con los niños y las niñas de la calle de la India”

Cuando Aasara me pidió que les hiciese un documental con motivo de su 10º Aniversario no pude negarme por la estrecha vinculación que me une precisamente con una de las contrapartes que Aasara apoya.

Mi tía, Primitiva Vela, dirige la residencia Ankur de las Sisters of Charity of St. Anne, dónde AASARA impulsa tres proyectos de cooperación y educación.

En el 2008, tuve la suerte de visitar Bombay, y filmar muchas de las imágenes que ahora he podido volcar en este documental. Además tuve la oportunidad de que mi hijo Daniel me acompañara junto con mi equipo de grabación.

Bombay nos recibió con su clima característico: calor, humedad y ese olor entre especias y mugre que se te pega al cuerpo. Sin embargo, nos encontramos de bruces con la realidad de la zona cuando nos desplazamos hasta Ankur. Allí estaban velando a un niño que había fallecido recientemente por causa de lo que mueren aquí los niños: el abandono, la miseria y el hambre. Ya en Ankur, como siempre con esa sensación de no haber salido de casa. Especialmente me encantan las continuas sonrisas que atraviesan las caritas morenas de las niñas y sus interminables trenzas negras (siempre que no haya piojos, ya que entonces toca cortar el pelo).

Tras descansar un día para reponernos del cansancio del largo viaje y asimilar todo ese torrente de sensaciones que te embargan cuando llegas a la India (hayas estado anteriormente o no, es igual), nos pusimos manos a la obra con la grabación. Pudimos percatarnos que el monzón había hecho estragos este año. Todo estaba lleno de barro y se nos cayó el alma al suelo al ver las chabolas inundadas. Sin embargo, allí la gente no se viene abajo, como haríamos nosotros en Occidente. Las continuas calamidades que han pasado y, sobre todo, su extraordinario caudal interior de valores, les hacen tirar para adelante ante las adversidades, dándonos verdaderas lecciones de solidaridad.

Primi nos mete en lo más profundo de los slums y, lo que son las cosas, mi carácter occidental me hace sentir que me lo van a robar a todo. ¡Qué equivocada sensación la mía! Otra vez nos encontramos sonrisas, incluso nos invitan a comer de esos pucheros preparados en las calles con la escasa comida que consiguen. Y en mi interior no dejo de pensar por qué sonríen. Su lección me hace comprender cuáles son los verdaderos valores que tienen el ser humano y la vida. Ellos son los depositarios de los valores más preciados que puede tener un hombre. ¡Y aquí en occidente consumiendo cosas absurdas y desesperándonos ante cualquier nimiedad! Cuanto nos queda por aprender…

Los días pasan y conocemos mejor el enorme contraste, lo injustos que somos con nuestros semejantes. Chabolas y más chabolas rodean los barrios residenciales que tienen rascacielos interminables. Y los niños trabajando, buscando en las basuras, jugando en cenagales… Otra vez mi mente del primer mundo me juega una mala pasada. Me quiere hacer ver que esto sólo es una película de cine pero no, es real, muy real. Cuando aparto el ojo del objetivo esa realidad es la misma, no se queda sólo en la pantalla. ¡El corazón se me encoge de nuevo!

Terminamos la grabación, y tras pasar unos días más distendidos por Ankur, llega la hora de regresar. Me despido de mi tía favorita y nos volvemos.

Zaragoza ha cambiado, me parece verla vacía de gente y tengo la sensación de que las cosas no van bien por aquí, me siento impotente ante esta situación. Y sin embargo me doy cuenta que no es Zaragoza la que ha cambiado. Ésta es su verdadera cara. Cualquier cosa que hagamos aquí por pequeña que sea, allí lo es todo. Esa es la verdadera lección que he aprendido de esta imborrable experiencia. Sé que Daniel, mi hijo, tiene la misma sensación.

Ver el documental

El passat mes de novembre, Aasara va viatjar a Mumbai per dur a terme el seguiment i la segona avaluació anual de tots els projectes en execució. Durant aquests quinze dies vam comprovar els resultats i vam supervisar la tasca que realitzen les nostres contraparts.

Vam compartir les inquietuds de tots els responsables i treballadors socials, vam valorar nous suggeriments i ens vam endinsar en les barriades per entendre millor les seves necessitats.

Entre tots els projectes volem destacar de nou, per la seva novetat i abast, el de suport a la discapacitat infantil, que beneficia a 54 nens i nenes. Vam poder escoltar directament d’alguns beneficiaris els progressos que han experimentat gràcies a les teràpies de rehabilitació que estan rebent.

El nostre desig, durant el 2012, seria poder augmentar fins al doble el nombre de beneficiaris/as, però per a això necessitem mobilitzar a poc a poc nous recursos individuals o empreses solidàries.